miércoles, 4 de octubre de 2017

ANTONI MARÍ


ANTONI MARÍ (Ibiza, 1944)


He obert els ulls, i tu, ànima meva, 
solitària en la nit, penetres 
el cor obscur del remotíssim llac. 
Lleu. Suaument. 
Com penetra el cos el vast llençol del mar,
i com l’humà s’endinsa 
a la balma humida de l’amor. 
Fóra per mi, dolcíssim, el teu cant, 
més que l’oblit i la son.                                       
                                          La matinada 
s’endinsa, intensa, en el jardí. 
Guiada per l’única veu possible, veritable,  
de l’amor. 
La veu que emmiralla un cos en altre cos, 
i el desig de l’un en la intenció de l’altre, 
i l’ardència del mot en el de la carícia. 
Així lliures el cant a l’oculta presència, 
es conjura l’esment més profund de la nit. 
Tot és u. tot 
la mateixa cosa, penses.
Només és l’aparença canviant. 
La nit és la mateixa i ho és també 

l’instant somort on reneix l’esment dels noms, 
l’esment de la paraula i de la llum. 
L’esment d’un vell aire suspès entre les aigües. 
És sols un lleu instant.  
Un buit en el passeig. 
La claror vacil.lant dels fanals al migdia, 
la impotència de la llum davant la claredat. 
És només l’aparença canviant, dius. El moviment  
del cos i de les aigües. 
L’aigua del riu Neckar davallant. 
No importa l’indret en què tu reposis, 
tant se val la nit i el jorn i la mirada fosca. 
Perquè més enllà del soroll i el curs dels astres, 
de la successió de llum i de tenebra; 
més enllà de la veu submergida en els llibres, 
i de les veus malversades i l’oblit, 
resta l’espai immòbil, el silenci. 
El perfecte aveniment del so i del desig 
en el sol i únic gest possible de l’amant.




He abierto los ojos, y tú, alma mía,
solitaria en la noche, te adentras
en el oscuro corazón del lago remotísimo.
Leve. Suavemente.
Como penetra el cuerpo la vasta sábana del mar,
como lo humano se adentra
en la húmeda gruta del amor.
 Fue para mí dulcísimo tu canto,
más que el olvido y el sueño.                                                  
                                                     La mañana
se adentra, intensa, en el jardín.
Guiada por la única voz posible, verdadera,
del amor.
Esa voz que refleja un cuerpo en otro cuerpo,
y el deseo de uno en la intención del otro,
y el ardor de la palabra en el de la caricia.
Así entregas el canto a la oculta presencia,
se conjura el más profundo descubrimiento de la noche.
Todo es uno. Todo,
una misma cosa, piensas.
Es tan sólo apariencia cambiante.
Es la misma la noche, como lo es también
el mortecino instante en que renace
el descubrimiento de los nombres,
el descubrimiento de la luz y la palabra.
La de un aire antiguo suspendido en las aguas.
Es sólo un leve instante.
Un vacío en el paseo.
Claridad vacilante de faroles en pleno mediodía,
la impotencia de la luz ante la claridad.
Es solamente, dices, la apariencia cambiante.
El movimiento del cuerpo y de las aguas.
El agua del río Neckar descendiendo.
No importa así el lugar en el que tú reposes,
ni la noche y el día, ni la mirada oscura.
Porque más allá del ruido y el curso de los astros,
de la sucesión de luz y de tiniebla;
más allá de la voz sumergida en los libros,
de voces malversadas y el olvido,
queda el espacio inmóvil, el silencio.
El perfecto advenimiento del sonido y del deseo
en el solo y único gesto posible del amante.

                                                     


Traducción de José Corredos Matheos

                    
          De El Preludi, 1979         

                    

No hay comentarios:

Publicar un comentario